ELS DIÀLEGS DE PSIQUÉ I PAIDÉIA
Divendres, dia 21 d’octubre, a les 20.30 hores, la delegació de l’Obra Cultural Balear presentarà al Teatre d’Artà el llibre del jove llicenciat en filosofia i terapeuta gestàltic Biel Moll, “Els diàlegs de Psiqué i Paidéia, entrevistes sobre emocions i relacions humanes al sistema educatiu”, llibre que es pot descarregar de manera gratuïta al web http://www.bielmoll.com. L’OCB vol donar suport a les aportacions científiques i culturals de la gent que viu al nostre poble. Per donar a conèixer als lectors de Bellpuig el pensament de Biel Moll s’ofereix aquesta entrevista.
ENTREVISTA A BIEL MOLL
P. Biel, el teu llibre “Els diàlegs de Psiqué i Paidéia”, que està compost de 19 entrevistes a terapeutes de diferents corrents i professors, sembla que vol posar de relleu les aportacions de la psicologia al procés educatiu, ¿és efectivament així?
R. Sí, és així. L’argument del llibre és aquest. I jo afegiria un matís. El matís és que en el llibre he intentat posar èmfasi en mostrar com es concreta la relació entre els coneixements procedents del món de la teràpia i el procés educatiu. Els terapeutes xerren més en un nivell abstracte, explicant la seva especialitat i quina utilitat té en el context educatiu. Els professors ofereixen una visió més concreta, com apliquen aquestes eines, que els suposa a ells a nivell personal fer això, amb quins límits es troben a l’hora de fer això, quins canvis noten fent això, etc.
P. El títol del llibre, on Psiqué que segons la mitologia grega representa l’ànima i Paidéia l’educació, suggereix la relació entre psicologia i pedagogia, ¿es tracta del que es coneix com psicopedagogia?
R. Sí, es una manera de veure-ho. Però jo no som psicopedagog i no pretenia fer un llibre de psicopedagogia. No tenc clar quina etiqueta li posaria al llibre, el que tenc clar és el contingut. El contingut en si és senzill: en l’educació hi ha transmissió de coneixements i aquesta transmissió es fa mitjançant una relació entre persones. En el llibre es parla de coses que passen en l’àmbit educatiu quan es tenen en compte diferents aspectes de les relacions personals existents dins el sistema educatiu, relacions que van en moltes direccions: professors amb professors, professors amb alumnes, professors amb famílies… No és un llibre on es plantegen solucions als problemes de l’educació. L’objectiu és més humil, és contar experiències de docents interessats en aquesta qüestió.
P. Tu véns del món de la filosofia, disciplina de la qual ets llicenciat, ¿com així has desembarcat al món de la psicologia?
R. Vaig començar la carrera convençut que la filosofia podia ser una matèria útil per a la vida i vaig acabar avorrit de teories que no sabia com connectar amb la realitat. Estava desenganyat però seguia tenint la intuïció que la filosofia servia per alguna cosa més que per fer-me professor o per dir que havia estudiat una carrera. Per casualitat vaig topar amb el món de la teràpia i allà tot d’una vaig veure que la meva intuïció era certa.
El món de la teràpia és un àmbit on es posen a prova els coneixements que aporta la psicologia, l’antropologia, la pedagogia i moltes altres disciplines. Aquestes disciplines diuen “si a una persona li passa tal cosa la millor manera de solucionar-la és fer tal, tal i tal”. Clar, tot això són teories, teories que són necessàries, que són útils i que al mateix temps obrin interrogants. Hi ha moltes maneres d’entendre què és una persona, moltes teories sobre quins són els problemes d’una persona i què vol dir solucionar els problemes d’una persona. Davant d’això hi ha una qüestió important, poder mirar aquestes teories amb perspectiva i no com una cosa d’aplicació automàtica. És interessant veure com han nascut una teoria, veure quines idees hi ha darrera, quins criteris fa servir per defensar la seva validesa, si presenta incoherències o no, veure que hi ha parts aprofitables i altres parts que no estan clares, veure els punts en comú entre diferents teories… I la filosofia permet això, estudiar qualsevol àmbit del coneixement humà per veure-ho amb perspectiva i a partir d’aquí decidir de quina manera utilitzar-lo. A Espanya hi ha un exemple claríssim de la relació entre Filosofia i Psicologia, és en José Antonio Marina. Les seves obres sobre la intel·ligència o el desig són Filosofia de la Psicologia.
P. A més has desembarcat al món de la psicologia de la gestalt, ¿podries donar a entendre en què consisteix aquest corrent terapèutic?
R. En la teràpia gestalt s’incideix molt en incrementar la consciència a nivell mental, emocional i corporal per detectar com ho feim per evitar connectar amb determinats registres de l’experiència. A vegades ens passen coses i no ens en temem que ens estan passant coses. Altres vegades sí que som conscients que ens passen determinades coses però no ho acceptam, vivim com si això no estés passant. La conseqüència de tot això és que ens acabam allunyant de les nostres necessitats reals i així ens desorientam i vivim amb poca energia, perquè destinam la part grossa de l’energia a tapar allò que ens passa, allò que en realitat pensam, sentim o volem fer. Això és còmode però poc satisfactori i, en realitat, molts dels temors que tenim a viure d’acord amb les pròpies necessitats són pura imaginació. El que passa és que darrera aquests temors hi ha dolor, dolor d’experiències passades on la manera de ser pròpia no era ben vista o acceptada per l’ambient que ens envoltava. Durant la infància som més vulnerables i per ser estimats ens adaptam o ens rebelam, però quan tornam adults hi ha la possibilitat de reelaborar tot aquest dolor passat per traspassar-lo i cercar maneres més sanes de sentir-se estimat.
P. Els teus estudis de teràpia gestalt, de moviment expressiu, massatge i biodinàmica sacro-craneal, fan pensar que cerques la integració de les diferents parts de la persona, ¿és així?
R. Sí, la cosa va per aquí… Fins fa poc es donava molta importància a la part racional de les persones i fa uns anys que ha guanyat força el discurs que les emocions també són important en la vida dels humans. En aquest sentit hi ha experiments psicològics, investigacions en neurociències, best-sellers, llibres sobre el paper de les emocions en la política, n’Eduardo Punset… Però hi ha un altre element que de moment segueix en l’oblit. Aquest element és el cos.
Abans el discurs més acceptat era “les emocions fan nosa o són un problema”. Ara això ja no és tan així i la cosa va més en el sentit de dir “els humans no podem viure sense emocions, anem a cercar la millor manera de gestionar-les”. Ara falta que prengui força un discurs que digui: “factors com ara les tensions musculars o la manera de respirar condicionen la nostra manera de veure i viure el món”. Cada emoció té una pauta respiratòria determinada, una respiració rígida implica dificultat per viure determinades emocions. Resultat: que sempre vivim les mateixes emocions, passi el que passi a fora, a la vida. Darrere la dificultat per sentir les emocions hi ha una respiració molt restringida. Darrere creences i sentiments limitadors sobre la vida també hi ha determinades pautes corporals. Un cos amb poques tensions i una bona respiració són tan importants com saber pensar o saber gestionar les emocions. Però això encara no ha cal.lat a la societat, on el cos o no té importància o si en té és des d’una perspectiva de no estar malalt o de voler estar en forma.
P. Les darreres entrevistes del teu llibre parlen de “pedagogia sistèmica”, ¿quina és l’aportació d’aquesta pedagogia?
R. La pedagogia sistèmica sorgeix de les constel·lacions familiars. Les constel·lacions familiars han descobert que dins les famílies hi ha una sèrie d’ordres naturals que faciliten el benestar dels membres de la família. La pedagogia sistèmica parla dels ordres que faciliten l’eficàcia dins el sistema educatiu. Són ordres que permeten prevenir, detectar i solucionar problemes dins l’escola. Una altra aportació de la pedegogia sistèmica, que també agafa de les constel·lacions familiars, és el tema de la inclusió. L’eficàcia dins l’escola implica la inclusió de tots els elements involucrats: administracions, professors, alumnes, famílies… La solució de qualsevol dificultat implica incloure tots els elements en joc, no hi ha solució real a base d’exclusions. També hi ha un tercer element important: acceptar les coses com son, fer feina a partir de com són les coses i no de com haurien de ser o de condicions ideals.
P ¿Quines conclusions generals creus que es poden treure de les 19 entrevistes?
No és un llibre de conclusions generals. És cert que amb el material que hi ha al llibre es poden treure conclusions però no era la meva intenció. Aquest llibre està pensat d’una altra manera. Només hi ha una conclusió i ja es dona d’entrada. La conclusió és: la part emotiva és important dins el sistema educatiu. I el llibre consisteix en donar exemples de com es manifesta aquesta importància. Després cadascú que jutji si aquests exemples són interessants o no, si tenen pes o no. Jo no som professor i no conec el sistema educatiu com per venir i donar conclusions generals, això seria molt pretensiós per part meva.
P. Segons el que has pogut veure, ¿quins són els reptes educatius més importants que té la família i l’escola dins el món actual?
Aquesta pregunta té molt de sentit i és important. Però jo crec que aquest tipus de preguntes s’han d’emmarcar dins contextos més amplis. Dic això perquè no falten bones idees ni bons diagnòstics sobre els reptes de la família i l’escola en el món actual, la qüestió és que aquests temes són inseparables de l’economia, la política i la mentalitat general de la civilització on vivim. Si cap dels pares pot estar amb els seus fills durant la infància perquè han de fer feina això tendrà conseqüències a l’escola; si la part emocional no s’inclou en la carrera de magisteri i en la formació de llicenciats que vagin al sistema educatiu això té conseqüències; si els plans d’estudis els fan tecnòcrates i les propostes per solucionar el fracàs escolar són més hores lectives això té conseqüències… i així podríem fer una llista molt llarga… ¿Els reptes de l’educació i la família en el segle XXI? Gent com Salvador Cardús, en José Antonio Marina, n’Edgar Morin o en Christopher Clouder han escrit coses molt lúcides sobre això i les meves conclusions sobre la pregunta que em fas me les he fabricades llegint aquesta gent, i això va ser abans de tenir la intenció d’escriure aquest llibre.
Recordau, divendres dia 21 d’octubre, a les 20.30 hores, a la sala d’actes del Teatre d’Artà
Obra Cultural Balear d'Artà 