MERESCUT HOMENATGE ALS 50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ

Dissabte, 7 de novembre de 2009. Teatre d’Artà.

16.30 hores. Llach. La revolta permanent.

 

Jo no estimo la por, no la vull per avui, ni la vull per demà, ni tampoc com record. Que m’agrada el somriure d’un infant vora el mar… ”El nostre repte, per a nosaltres, que volíem posar les nostres cançons al servei d’una lluita i d’unes idees, d’uns ideals, era com fer-ho a partir de la merda que teníem. A força de ràbia, de tristesa, d’impotència… ¿què podies cantar? I el repte per a nosaltres era transformar això en potència! Estaven assassinant en Puig Antich, havien tirat en Ruano per la finestra, a les universitats les tortures estaven a l’odre del dia… I tu, com a cantant, et volies posar al servei d’una lluita contra tot allò. I el material que teníem era aquest: l’angoixa, la tristesa, la negror… era una foscor espantosa! I a les hores, clar, agafaves la tristesa i deies coses com ”jo no estimo la mort, jo no estimo la por… ”i intentaves fer un missatge en positiu, i…” …i si canto trist, és perquè no puc esborrar la por dels meus pobres  ulls!

 nova cançó

Llach, la revolta permanent. Per molts anys permanent! Llach ja no puja als grans escenaris com abans; no omple liceus ni teatres; no parla en públic davant milers de persones que van dient que sí amb el cap perquè estan segurs d’entendre el seu missatge… Però Llach encara és rebel, encara demana i proclama. Per tot arreu i en tot moment! Llach. La revolta permanent.

 

“Crec fermament que només podem construir un futur a partir de l’aprenetatge de les lliçons, dels errors, de tot el que ha passat. I per tant, el manteniment i la reivindicació de la memòria no tan sols és un acte de justícia per a les víctimes, sinó que també és una necessitat per al futur de qualsevol societat que es vulgui dir democràtica”. (Vitòria, 3 de març de 2006. Trenta anys després de l’assassinat de cinc manifestants en vaga; en homenatge.)

 

18.30 hores. Bar del Teatre.

Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha una lluna que fa llum. Els convidats van arribant 
i van omplint tota la casa de color i de perfums. Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,
als tres porquets, al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili, i en Simbad, l’Ali Babà i Gulliver. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. De les tristors en farem fum. Que casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.

 

No érem molts, però érem els que havíem de ser” sent que diu algú al final de l’acte, dues hores més tard d’haver començat. “Tens raó li diu l’altre”. Però pensant-ho bé, no crec que tingués tota la raó (si tota la pot tenir algú). Estic segur que hauríem pogut ser molts més, perquè sé de sobres que aquella música i, sobretot, aquelles lletres, varen arribar més enllà de la cinquantena de persones que ens vàrem reunir al bar del Teatre. Com també sé que l’Obra Cultural Balear d’Artà hauria de tenir molts més socis dels que té, perquè sé de sobres que molta més gent, a part de la trentena de socis que som, combrega amb la nostra manera de pensar i de fer les coses. Però no fa res, continuarem treballant amb el suport moral de fer les coses ben fetes i pensant en el futur de la nostra terra i dels nostres fills. “Com si la resta no hi pensàssim” diran alguns! I tenen raó. La gran majoria de pares i mares pensen en el futur dels seus fills i treballen dia a dia perquè aquest, el seu futur, sigui el millor possible. Però l’Obra Cultural Balear no només mira pel futur dels propis individus, sinó que vetlla pel futur de tota una societat. No d’una terra entès com casa nostra, sinó d’una terra entès com una illa, un conjunt d’illes: ún país!

Això: anàvem per l’acte d’homenatge de dissabte al Teatre. Com us deia, després de la pel·lícula una cinquantena de persones férem rotllana al voltant d’algunes taules on recolzar les copes, situades a prop de l’escala que puja al primer pis del Teatre. Situau-vos: Mentre en Pere i en Lluís afinen els instruments—dues guitarres i una armònica—la resta esperam neguitosos saber quin serà el primer tema… En poc menys de deu minuts ja havíem passat per Jaume Sisa, havíem repassat tres o quatre temes d’en Llach… i el millor de tot,  ens va sortir més bé del que ens pensàvem. Clar, això va animar l’ambient: “Au venga, ara Maria del Mar Bonet…”. “Què volen aquesta gent”, diu un home que no sap ni entén res del que passa, des de la barra. I des de l’altre costat del bar… que truquen de matinada, de matinada han trucat!

 

A fora, el temps no millora, la pluja, que no sap ploure, i el vent… Al vent, la cara al vent, el cor al vent… aplaudiments. El to puja, i els més fredolers es treuen els jerseis. Comença a fer calor. A més d’un li han fuit les arrugues de la cara, i la gola comença a recuperar la força de fa quaranta anys. No, jo dic noo, diguem noo, nosaltres no som d’eixe món! Algú desafina. ¿Fruit de l’emoció?

 

En Miquel ja no pot pus. Des de fa una estona que mou els dits de la mà amunt i avall. Finalment aconsegueix la guitarra  …La nit és morta i ja es fa clar, la nit és morta i ja es fa clar. Mentre jo canto de matinada, la vila és adormida encara… i segueix Ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, que no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang!”  En aquells moments en Miquel pareixia tenir vint anys.

 nova cançó2

De forma espontània, na Maria canta UC. I amb ella la resta. I arriba el moment literari: Ara mateix, enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no us dic, i em poso a apedaçar… i en acabar, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible! En Joan llegeix a la perfecció Miquel Martí i Pol, el poeta del poble.

 

I tira a tira, després de prop de dues hores de concert improvitzat, després de més d’una trentena de cançons cantades i perfectament acompanyades amb els acords de les guitarres d’en Lluís Gili i en Pere Llull, tots coincidim que és hora de posar punt a l’acte. Punt i seguit. És l’hora dels adéus. I adéu a tots i fins una altra.

 

Deixau-me acabar com si fos un més dels membres de la nova cançó. Deixau-me cridar i reivindicar un món millor. Avui, mentre escric aquest parell de línies, els principals caps d’estat del món celebren a Alemanya l’enderrocament del mur de Berlín. Evidentment celebren una victòria que cal memorar,  però aquests governants del món que avui brinden són els mateixos que cada dia tanquen els ulls a la mitja dotzena de murs que s’han aixecat i es continuen aixecant des de l’any 1989 per tot el món. De Mèxic a Palestina… Són els murs de la vergonya.

 

Faig meu un poema d’en Llach per sentir-me, avui, més a prop al moviment de la Nova Cançó; en homenatge: No era això, companys, no era això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop, i dir no, amics meus, no és això. No és això, companys, no és això, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que es fa amb els nostres drets, drets que són, que no fan ni desfan, nous barrots sota forma de lleis. No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem, fins que no calgui dir: no és això.

 

Antoni Colomer i Llobera

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: