¿DO YOU SPEAK ENGLISH?
DdB 30/05/2009
Dr. Francesc Bujosa
Els catalanoparlants que com jo, que no hem fet gaires aportacions al pensament original, tenim una excusa perfecta: ens hem hagut de dedicar tota la vida a predicar que dos i dos són quatre: o, com deia Durrenmat, una mica cansat i descoratjat, defensar el que és ben evident.
Per contribuir a aquesta inacabable feina de predicar el que es veu a simple vista, l’OCB d’Artà va convocar una taula rodona sobre el tema de medicina i llengua i em féu l’honor de convidar-m’hi. Els guanys -els que em coneixen ja ho hauran suposat- varen ser purament morals, però tot i així molt enriquidors. Entre altres vaig tenir l’avinentesa de conèixer un home de gran seny d’una cultura enormement sòlida que, a més, havia estat menador de cavalls de trot. No puc ara recordar el seu nom, però sí el del cavall que menava: Petronio.
En el col·loqui, obert després que acabàssim els nostres sermonets, hi intervingué un metge jove que en un català ben correcte -no sé si après o matern- exposà que a ell el que dèiem -que els metges és millor si entenen la llengua en la que els seus pacients els resulta mes còmode expressar-se- era indiscutible, però que, per ventura, hauríem de fer un esforç per comprendre que hi ha gent absolutament negada pels idiomes, que no poden aprendre ni una sola paraula d’una llengua que no sigui la seva.
El que intervingué es preguntava què havíem de fer amb aquestes persones -aquests metges- que a causa de la seva incapacitat lingüística no han après ni aprendran mai ni un borrall de la llengua pròpia de les Illes Balears? Vaig contestar-li dividint la resposta en dues parts: una seriosa, i una altra una mica – esper- més alegre. En la seriosa vaig intentar argumentar que si hi ha una persona que no pot aprendre ni tan sols els rudiments d’una altra llengua que no sigui la castellana no mereix tenir el títol de metge, ja que la informació que els metges que necessiten per mantenir-se al dia està escrita en un 90% en anglès. I -vaig afegir- si una persona ha après els rudiments d’anglès pot aprendre sense gaire esforç una mica de català.
Per a la part suposadament divertida vaig dir que contaria un acudit valencià. És quasi segur que en fer-ho ara per escrit perdrà gràcia, perquè aquesta pèrdua sigui com més petita millor vos demanaria llegir les paraules que van entre cometes amb veu alta i procurar que les ‘a’ siguin ‘a’ i no ‘e’ neutra. L’acudit comença amb l’arribada d’un vaixell de bandera estrangera al port de València i amb un valencià que té la tasca de fermar la maroma al norai. Quan el vaixell està ja prou a prop de terra, el valencià afina un mariner que està dalt de la proa i li diu: “Xeee, tira la corda”. El mariner no respon ni fa cap gest.
El valencià li tornà a dir, ara amb un poc més de pressa, “Xe, tira la corda, que ja esteu molt a prop”. El mariner li contesta amb una cara que mostra prou contracció: “What”. El valencià torna a repetir el manament i el mariner que no fa senya de res. Finalment el valencià, ja una mica desesperat i cabrejat, li diu en veu més alta i de manera interrogant : “Do you speak english?”. I el mariner amb cara de satisfet li diu: “Oh, yes”. I el mariner sense mudar de cara li contesta: “Pues, xe, tira la corda, collons”. No cal que aclareixi -és fàcil endivinar-ho- quin fou el procés psicològic que operà en aquell obrer portuari de València, que degué pensar que una persona que ha estat capaç d’aprendre anglès no ha de tenir cap dificultat per tirar la maroma. Vull acabar, però, no sense dir que per ventura hauríem d’imitar una mica l’obrer portuari valencià i, quan arribi a casa un metge per treballar en la sanitat publica, li hauríem de demanar: “Do you speak english?”.
I si ens digués que sí, li hauríem de respondre: ” Idò, collons, aprèn una mica de català”, amb la creença que, per un castellà, el català és molt més assequible que no l’anglès. Aprendre’l és quasi tan fàcil com tirar una maroma a terra.
Obra Cultural Balear d'Artà 