NI APOSTA NI SENSE VOLER

DdB. Joan Melià

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2008 tretze milions i mig de persones vivien en territoris de l’Estat espanyol on el català és llengua oficial. Això significa que aquesta població representa el 29,2% del conjunt de l’Estat. Deu anys abans encara no arribaven a onze milions i representaven el 27,5%. Per tant, durant aquests deu anys el pes relatiu s’ha incrementat en quasi dos punts. Si al 29,2% hi sumam el 4,7%, que representen els que viuen a Euskadi, i el 6,0%, que suposen els que viuen a Galícia, podem veure que el 39,9% dels “espanyols” viuen en comunitats autònomes que tenen, a més del castellà, una altra llengua oficial, la llengua pròpia del territori.

En tots aquests territoris un objectiu declarat de les respectives lleis de normalització lingüística és que els seus ciutadans siguin capaços d’expressar-se amb les dues llengües oficials (encara que, en alguns casos, l’actuació institucional no s’adequa a aquesta declaració d’intencions). En altres paraules, l’ideal perseguit és bilingüitzar tota la població. I sembla, precisament, que els avanços cap a aquest objectiu en part d’aquests territoris, inquieten determinats sectors que, només de paraula, defensen la bondat del bilingüisme i la llibertat de tria lingüística.

Si el sistema escolar fa que els infants, en acabar l’ensenyament obligatori, siguin capaços d’expressar-se amb prou fluïdesa en castellà i en la corresponent llengua territorial (català, basc o gallec) perquè no se sentin impedits a la pràctica per fer ús de qualsevol de les dues llengües, hi haurà, com a mínim, un 40% de ciutadans espanyols que no seran monolingües, que podran usar qualsevol de les dues llengües. I en els territoris perifèrics, aquesta capacitat, afectarà tothom. Una persona bilingüe pot canviar de llengua quan vol i, a més, també pot canviar-ne quan no vol, en contra de la seva voluntat, perquè l’hi forcen. Una persona monolingüe no pot parlar cap altra llengua ni a posta ni sense voler, per molt que premi, per moltes ganes que en tengui o encara que l’hi obliguin.

En el nostre cas, qualsevol persona que tengui el català com a llengua pròpia pot expressar-se en castellà si vol –i de vegades encara que no vulgui. De fet, en general, no cal –encara que passi– que ens hi obliguin explícitament, basta que ens ho demanin, que ens facin mala cara o que ens pensem que per ventura ens faran mala cara. En canvi, una part de les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia són incapaços d’expressar-se en català, ni voluntaris ni obligats. Per això, una llengua que té una base àmplia de monolingües té el futur assegurat, com a mínim el relativament immediat. Una llengua en què tots els qui la parlen són bilingües està potencialment en perill de ser abandonada en una generació, si les circumstàncies els hi obliguen.

Per això, als qui defensen un Estat que tendeixi al monolitisme lingüístic, en lloc d’acceptador de la diversitat, els interessa que hi hagi parlants monolingües hispanoparlants a tots els territoris en què hi ha més d’una llengua oficial, perquè de les seves limitacions personals en resulta una pètria garantia de continuïtat i d’obstacle a la normalització. Si la proporció de la població en territoris “perifèrics” augmenta, es reduirà la proporció de monolingües castellans a l’Estat, si els ciutadans d’aquests territoris esdevenen bilingües. Potser així s’explica la insistència amb què determinats sectors ataquen els models escolars que més asseguren –i està prou demostrat– la bilingüització dels escolars.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: