EL MEU (Per Tomeu Martí)
Ara que el veig ben equipat, acabadet d’inaugurar i amb aquests acabats tan preciosos, he de reconèixer que em comença a agradar. Mai no m’havia acabat de fer el pes Can Alcover, fosa comuna de tants de somnis i recursos, brollador de conflictes permanent i foguera de vanitats on cremen inexplicables somnis de grandesa.
Aquesta casa situada al número 24 del carrer Sant Alonso de Palma va ser on Joan Alcover va passar la seva infantesa, on va escriure la seva obra i on, cada diumenge a les quatre de l’horabaixa, acollia una tertúlia amb els intel·lectuals més prestigiosos de Mallorca, a la qual s’afegien, puntualment, escriptors i pensadors de la resta de Països Catalans i estrangers. Can Alcover va ser, i està cridat a tornar a ser, un centre irradiador de cultura cap a tota la ciutat i tot el país.
L’any 1968, Pau Alcover de Haro, fill de Joan Alcover i Maspons i membre fundador de l’Obra Cultural Balear, el deixà en herència a aquesta entitat, perquè en fos la seu institucional. El 9 de novembre de 1970 l’OCB, presidida aleshores per Climent Garau, n’acceptà l’herència, tot i que no en podrà disposar fins a la mort de la vídua de Pau Alcover, Dolors Ramis d’Ayreflor. El 1992 començà la primera fase de rehabilitació del casal i, al mateix temps, un seguit d’entrebancs i dificultats que impediran que fins al 2003 no s’iniciïn les obres del projecte definitiu, pla que preveu tres tipus d’usos: la seu institucional de l’OCB (per voluntat de deixa), la casa museu dedicada a Joan Alcover i el centre d’activitats culturals. L’any 2007 s’acabaren definitivament les obres.
Crec que l’Obra Cultural Balear, propietària de Can Alcover–Espai de Cultura, hauria de promoure la publicació de la història del casal des que va ser adquirit pel pare del poeta Joan Alcover fins al dia 15 de maig de 2008, dia de la seva inauguració. Una història rica en successos de tot tipus i que és prou interessant i il·lustrativa de les diverses èpoques que ha viscut la nostra cultura.
Però Can Alcover és també, per molta gent, part de les seves vides, dels seus somnis i dels seus malsons. En els meus 22 anys de relació amb l’OCB, hi ha espai per a records de tot tipus, relacionats amb Can Alcover. Els records relacionats amb Can Alcover compareixen tots plegats, ara que a la fi sembla haver-se acabat el culebrot amb tints elegíacs en què s’havia convertit aquesta “herència enverinada” com qualcú l’havia qualificat.
En el bagul dels records canalcoverians, el casal se m’hi apareix com una casa abandonada, bruta i plena de pols on anàvem un grup de joves dirigits per na Paquita Bosch i en Josep Maria Magrinyà a traslladar capses i mobles cap a la Real, on durant anys hi hagué part del mobiliari.
Per mi Can Alcover ha estat qualque comentari preocupat d’en Climent Garau, qualque comentari maliciós de qualque col·lega de la premsa, una promesa anual d’inauguració a cada assemblea de socis de l’OCB, un maldecap, hores de feina de classificació del material, més mentides d’un diari que diu mentides, capses plenes de llibres embolicades amb cinta d’embalar vermella, feina i maldecaps per n’Antònia i na Catalina, na Carme i na Puri. Feina per en Pep. Maldecaps per na Paula, en Joan i na Magdalena. I per en Ferran. I per a la resta de Junta Directiva. Burocràcia kafkiana. Cercle viciós. Aluminosi. Problemes amb un veïnat. Puces. Una ordre de demolició parcial d’allò que havia costat tant d’aixecar… signada per Javier Rodrigo de Santos (no sabem si després de sortir de marxa. Convidant tots.)
Can Alcover també ha estat un projecte que, sense despertar especial il·lusió, i sense despertar cap tipus d’expectatives, va ser assumit per la Junta Directiva del 2005, presidida per Jaume Mateu, com una càrrega de la qual s’havia de parlar poc i fer-hi feina a les totes.
El “meu” Can Alcover són també vivències oblidades i records oblidables. Finalment, la tenacitat de les gerents Catalina i Margalida i la caparrudesa obsessiva d’en Joan han aconseguit que allò que era només un somni o un malson esdevingués una realitat. Can Alcover és el buc insígnia de l’OCB, però durant anys va ser un submarí que mai no tocava fons.
Obra Cultural Balear d'Artà 