FESTA DE L’ESTENDARD

Diumenge 27 de desembre de 2009, Festa de l’Estendard a Artà! Celebrem la nostra Diada!

MOLTS ANYS I BONES FESTES

ARTANENQUES I ARTANENCS, TOTS A BELLPUIG!

LA UNIÓ FA LA FORÇA!

La premsa catalana publica un editorial conjunt per l’Estatut (DIARI DE BALEARS, 26/11/2009)

La premsa catalana fa un front comú per l’Estatut. Dotze diaris del Principat publiquen avui un extens editorial amb el títol La dignitat de Catalunya, en el qual es demana al Tribunal Constitucional que respecti el text íntegre de l’Estatut de Catalunya.

Els rotatius que duen el text són: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Girona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, en una iniciativa sense precedents en la història de la premsa a l’Estat espanyol.

Com avançava anit l’edició digital de La Vanguardia, l’editorial exposa les inquietuds d’amplis sectors de la societat catalana per la possibilitat que el Constitucional acabi retallant o rectificant parts importants del text estatutari, en el cas que emeti una sentència de caràcter molt restrictiu. “L’expectació és alta i la inquietud no és escassa -assegura el text- davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, amb les Corts Generals i amb la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes”.

Amb to crític s’hi adverteix que dotze membres de l’alt tribunal es troben en pròrroga del seu mandat i que “hi ha qui torna a somiar en cirurgies de ferro que tallin d’arrel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència”. Segons els dotze diaris, el dilema fonamental que es planteja és l’acceptació d’un Estat plural o, per contra, el seu bloqueig, “l’esperit obert de la Constitució” o la seva “revisió restrictiva”. ” Hi ha motius seriosos de preocupació que podria madurar una maniobra per transformar la sentència de l’Estatut en un vertader pany institucional”.

L’editorial acaba amb una apel·lació contundent: “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”.• M.R.P.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

CAMINADA A BELLPUIG

DIUMENGE DIA 29 DE NOVEMBRE, A LES 10.00 HORES, TOTHOM A BELLPUIG!

REVISTA DE CÒMIC EN CATALÀ KMIC

Demà, dimarts, 24 de novembre, a les 19.00 hores, a Can Alcover-Espai de Cultura, es farà l’acte de presentació de la nova revista de còmic en català KMIC, editada conjuntament per Dolmen i Esquitx amb el suport del COFUC. Hi participaran Vicente García, en nom de Dolmen; Sònia Delgado, en representació d’Esquitx; i Jaume Payeras, director del COFUC. Hi haurà un piscolabis i una copa de cava per brufar l’esdeveniment. La nova revista, destinada a un públic adolescent i adult, consta de 32 pàgines a color a un cost d’un euro el primer número i dos a partir del segon, i tendrà una tirada inicial de 4.000 nombres distribuïts en llibreries i quioscos de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. La revista pretén fomentar el coneixement dels autors de còmic mallorquins, i fer-ho en la nostra llengua. El primer número comptarà amb la participació d’autors de la talla de Tomeu Morey (que n’ha dibuixat la portada), Guillem March, Kenny Ruiz, Alfons Zapico, Tomeu Seguí (autor de La serpientes ciegas). A més, també inclou un reportatge dedicat a la figura de Max, un dels principals dibuixants de còmic mallorquins.

XEREMIERS A SA POBLA

L’Obra Cultural Balear d’Artà us ho recomana!

MERESCUT HOMENATGE ALS 50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ

Dissabte, 7 de novembre de 2009. Teatre d’Artà.

16.30 hores. Llach. La revolta permanent.

 

Jo no estimo la por, no la vull per avui, ni la vull per demà, ni tampoc com record. Que m’agrada el somriure d’un infant vora el mar… ”El nostre repte, per a nosaltres, que volíem posar les nostres cançons al servei d’una lluita i d’unes idees, d’uns ideals, era com fer-ho a partir de la merda que teníem. A força de ràbia, de tristesa, d’impotència… ¿què podies cantar? I el repte per a nosaltres era transformar això en potència! Estaven assassinant en Puig Antich, havien tirat en Ruano per la finestra, a les universitats les tortures estaven a l’odre del dia… I tu, com a cantant, et volies posar al servei d’una lluita contra tot allò. I el material que teníem era aquest: l’angoixa, la tristesa, la negror… era una foscor espantosa! I a les hores, clar, agafaves la tristesa i deies coses com ”jo no estimo la mort, jo no estimo la por… ”i intentaves fer un missatge en positiu, i…” …i si canto trist, és perquè no puc esborrar la por dels meus pobres  ulls!

 

Llach, la revolta permanent. Per molts anys permanent! Llach ja no puja als grans escenaris com abans; no omple liceus ni teatres; no parla en públic davant milers de persones que van dient que sí amb el cap perquè estan segurs d’entendre el seu missatge… Però Llach encara és rebel, encara demana i proclama. Per tot arreu i en tot moment! Llach. La revolta permanent.

 

“Crec fermament que només podem construir un futur a partir de l’aprenetatge de les lliçons, dels errors, de tot el que ha passat. I per tant, el manteniment i la reivindicació de la memòria no tan sols és un acte de justícia per a les víctimes, sinó que també és una necessitat per al futur de qualsevol societat que es vulgui dir democràtica”. (Vitòria, 3 de març de 2006. Trenta anys després de l’assassinat de cinc manifestants en vaga; en homenatge.)

 

18.30 hores. Bar del Teatre.

Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha una lluna que fa llum. Els convidats van arribant 
i van omplint tota la casa de color i de perfums. Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,
als tres porquets, al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili, i en Simbad, l’Ali Babà i Gulliver. Oh! Benvinguts, passeu, passeu. De les tristors en farem fum. Que casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.

 

“No érem molts, però érem els que havíem de ser” sent que diu algú al final de l’acte, dues hores més tard d’haver començat. “Tens raó li diu l’altre”. Però pensant-ho bé, no crec que tingués tota la raó (si tota la pot tenir algú). Estic segur que hauríem pogut ser molts més, perquè sé de sobres que aquella música i, sobretot, aquelles lletres, varen arribar més enllà de la cinquantena de persones que ens vàrem reunir al bar del Teatre. Com també sé que l’Obra Cultural Balear d’Artà hauria de tenir molts més socis dels que té, perquè sé de sobres que molta més gent, a part de la trentena de socis que som, combrega amb la nostra manera de pensar i de fer les coses. Però no fa res, continuarem treballant amb el suport moral de fer les coses ben fetes i pensant en el futur de la nostra terra i dels nostres fills. “Com si la resta no hi pensàssim” diran alguns! I tenen raó. La gran majoria de pares i mares pensen en el futur dels seus fills i treballen dia a dia perquè aquest, el seu futur, sigui el millor possible. Però l’Obra Cultural Balear no només mira pel futur dels propis individus, sinó que vetlla pel futur de tota una societat. No d’una terra entès com casa nostra, sinó d’una terra entès com una illa, un conjunt d’illes: ún país!

Això: anàvem per l’acte d’homenatge de dissabte al Teatre. Com us deia, després de la pel·lícula una cinquantena de persones férem rotllana al voltant d’algunes taules on recolzar les copes, situades a prop de l’escala que puja al primer pis del Teatre. Situau-vos: Mentre en Pere i en Lluís afinen els instruments—dues guitarres i una armònica—la resta esperam neguitosos saber quin serà el primer tema… En poc menys de deu minuts ja havíem passat per Jaume Sisa, havíem repassat tres o quatre temes d’en Llach… i el millor de tot,  ens va sortir més bé del que ens pensàvem. Clar, això va animar l’ambient: “Au venga, ara Maria del Mar Bonet…”. “Què volen aquesta gent”, diu un home que no sap ni entén res del que passa, des de la barra. I des de l’altre costat del bar… que truquen de matinada, de matinada han trucat!

 

A fora, el temps no millora, la pluja, que no sap ploure, i el vent… Al vent, la cara al vent, el cor al vent… aplaudiments. El to puja, i els més fredolers es treuen els jerseis. Comença a fer calor. A més d’un li han fuit les arrugues de la cara, i la gola comença a recuperar la força de fa quaranta anys. No, jo dic noo, diguem noo, nosaltres no som d’eixe món! Algú desafina. ¿Fruit de l’emoció?

 

En Miquel ja no pot pus. Des de fa una estona que mou els dits de la mà amunt i avall. Finalment aconsegueix la guitarra  …La nit és morta i ja es fa clar, la nit és morta i ja es fa clar. Mentre jo canto de matinada, la vila és adormida encara… i segueix Ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, que no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang!”  En aquells moments en Miquel pareixia tenir vint anys.

 

De forma espontània, na Maria canta UC. I amb ella la resta. I arriba el moment literari: Ara mateix, enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no us dic, i em poso a apedaçar… i en acabar, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible! En Joan llegeix a la perfecció Miquel Martí i Pol, el poeta del poble.

 

I tira a tira, després de prop de dues hores de concert improvitzat, després de més d’una trentena de cançons cantades i perfectament acompanyades amb els acords de les guitarres d’en Lluís Gili i en Pere Llull, tots coincidim que és hora de posar punt a l’acte. Punt i seguit. És l’hora dels adéus. I adéu a tots i fins una altra.

 

Deixau-me acabar com si fos un més dels membres de la nova cançó. Deixau-me cridar i reivindicar un món millor. Avui, mentre escric aquest parell de línies, els principals caps d’estat del món celebren a Alemanya l’enderrocament del mur de Berlín. Evidentment celebren una victòria que cal memorar,  però aquests governants del món que avui brinden són els mateixos que cada dia tanquen els ulls a la mitja dotzena de murs que s’han aixecat i es continuen aixecant des de l’any 1989 per tot el món. De Mèxic a Palestina… Són els murs de la vergonya.

 

Faig meu un poema d’en Llach per sentir-me, avui, més a prop al moviment de la Nova Cançó; en homenatge: No era això, companys, no era això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop, i dir no, amics meus, no és això. No és això, companys, no és això, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que es fa amb els nostres drets, drets que són, que no fan ni desfan, nous barrots sota forma de lleis. No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem, fins que no calgui dir: no és això.

 

Antoni Colomer i Llobera

50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ

Homenatge a la Nova Cançó. El 50è aniversari de la Nova Cançó ens demana a la força que facem un merescut homenatge als músics i cantautors que tant varen fer per recuperar la llengua en un moment en què estava prohibit manifestar-la públicament. La idea que tenim pensada pot ser ben divertida per a tots els melancòlics. Serà dissabte dia 7 de novembre al Teatre d’Artà. A les 16.00 hores passi del vídeo Llach. La revolta permanent a la sala gran del Teatre. I a les 18.00 hores taller en memòria de les cançons més emblemàtiques del moviment de la Nova Cançó. Qui vulgui podrà arribar al Bar del Teatre d’Artà amb la seva guitarra per recordar velles notes, vells acords… velles paraules d’amor! Prepararem un dossier amb moltíssimes cançons dels diferents cantautors perquè tothom pugui cantar i passar un capvespre melancòlic, revolucionari, rebel, reivindicatiu i en homenatge als cantautors que tant varen fer a favor de la nostra llengua en moments ben difícils.

ELS ESTATUTS D’AUTONOMIA A LES BALEARS

ELS ESTATUTS D’AUTONOMIA A LES BALEARS, de Bartomeu Colom, professor i escriptor. Presentació del llibre al Museu Regional d’Artà. Avui divendres 30 d’octubre de 2009, a les 20.00 hores.

Organitza: Museu Regional d’Artà.

Col·labora: Obra Cultural Balear d’Artà.

PARTS I QUARTS

Escrit per Mariano Moragues

Totes les legislacions de la Unió Europea i les d’Estats Units, diuen que totes les persones són iguals davant la llei (?); per extensió hem de suposar que també tots els països tenen els mateixos drets i obligacions davant les lleis internacionals, però tant en el cas de les persones, com en el dels països, aquesta justa mesura està molt lluny de ser vera.

La cosa resulta molt evident en el tracte privilegiat que rep Israel per part de les “potències occidentals” democràtiques (?), comparat amb el que reben la resta de països del món. Sols basta mirar l’habitual incompliment de les resolucions de l’ONU per part d’Israel, la construcció de la vergonyosa murada que engabia els palestins, la construcció d’assentaments jueus dins territori palestí amb les corresponents expropiacions, les represàlies sempre desproporcionades contra els palestins, la invasió quan li dóna la gana del territori palestí amb la destrucció i matances indiscriminades, el control humiliant de les fronteres, l’ofegament econòmic, etc., etc. ¿Es permetria una cosa semblant si fos a l’enrevés? ¿On són les mesures internacionals per impedir aquest holocaust fet pels “holocaustiats” d’altre temps?

Sols qualque tímid lament és la resposta vergonyosa internacional del món occidental davant les egressions i l’opressió permanent que sofreix el poble palestí.

Per si no bastàs també poden mirar el tracte rebut per Israel en relació a les instal·lacions nuclears i altre pic compareix el privilegi israelià. ¿Qualcú me pot explicar com així EEUU, Rússia, Regne Unit, França, Xina, Índia, Pakistan, Israel i possiblement Sudàfrica, poden tenir armes nuclears i no en poden tenir altres països com Iran, Corea del Nord? Jo no vull que en tenguin ni ells, ni ningú, però, ¿quina justícia és aquesta que prohibeix a uns el que permet als altres?

En el mes de setembre la Conferència General de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica  (AEIA) aprovà amb el recolzament de 49 països una resolució de “preocupació sobre les capacitats nuclears israelianes” i es demanà que Israel firmàs el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) i sotmetés les seves instal·lacions nuclears a la supervisió de l’AIEA, cosa que està fent a Iran. Tot va ser lladrar estels dins un bassiot perquè tant EEUU com la Unió Europea rebutjaren la resolució i Israel la va “deplorar” i digué sense immutar-se, que “no cooperarà” i el món occidental “civilitzat i democràtic” (?), ben tranquil, com si res fora estat.

Israel mai ha donat el net a ningú del seu arsenal nuclear, però se sap que passen de 200 el caps nuclears que té  fora del control de l’AEIA. Mentre tant l’actitud de EEUU i l’UE és ben cínica quan al mateix temps amenaça a Iran en tota casta de mesures si continua el seu programa d’energia nuclear, que diu pacífic(?) i ha d’estar sotmès a la supervisió de las seves instal·lacions nuclears per l’AEIA.

Donar un tractament desigual davant les mateixes situacions és fer parts i quarts, és injust i hipòcrita. ¿Què hi ha davall aquest terròs i aquesta evident desigualtat? Duros dels “lobbys” jueus arreu del món i sobretot en els Estats Units, i molta barra.

                                                                    Mariano Moragues Ribas de Pina

Concerts de Nueva Cultura i Laura Lambuley a Mallorca

Per primera vegada a Mallorca, i directament des de Colòmbia, ens visiten Nueva Cultura i Laura Lambuley, un conjunt que reflecteix les arrels tradicionals d’aquell país. Com a teloners, hi actuaran els xeremiers Pau i Càndid.
 
El grup durà a terme quatre concerts, tots ells de franc:
 
- Divendres, 30 d’octubre, 20.00 h, Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, Palma.
 
- Diumenge, 1 de novembre, 17.00 h, Centre Cultural Sa Congregació, Sa Pobla.
 
- Dilluns, 2 de novembre, 17.00 h, Teatre Municipal de Vilafranca.
 
- Dimarts, 3 de novembre, de 9.00 a 14.00 h, concert didàctic a la seu de l’Associació de Colombians de Balears (Av. Jaume III, 22, entresòl A).
 
Ho organitza: Associació de Colombians a Balears.
 
Hi col·laboren: Obra Cultural Balear i Govern de les Illes Balears.

ELS ESTATUTS D’AUTONOMIA A LES BALEARS

TORNAM !!!!

L’OBRA CULTURAL BALEAR D’ARTÀ acaba les VACANCES!!!! Començam l’any amb nous projectes i moltes ganes!

APUNTA’T A L’OBRA! FES-TE’N SOCI!

REUNIÓ JOVES DE MALLORCA PER LA LLENGUA

JOVES, APUNTAU-VOS-HI!!!! SOU EL FUTUR I EL FUTUR DE CASA NOSTRA!!!!

 

La reunió es durà a terme a partir de les 18′00h a la Seu de l’ Obra Cultural Balear (Carrer del Pare Bartomeu Pou, 31, de Palma) i, en acabar, farem una mica de berenar per celebrar-ho i conèixer-nos. Per als que sigui el primer pic que vénen i no saben com arribar-hi, ens trobarem a la Plaça d’ Espanya a les 17′30h per anar-hi tots junts (Us adjuntam el cartell per tal que en pugueu fer difusió).

CLAM CONTRA LA INTOLERÀNCIA!

Amics i amigues de l’Obra Cultural Balear, d’Artà, i d’arreu de les Illes: tira ens tornam a posar en marxa. Són moltes les coses que tenim pendents per actualitzar el bloc: fotos del concert de Manel, els Jocs lingüístics que es varen fer a la Colònia de Sant Pere, la presentació de la delegació i del llibre de Joan Mesquida (més de 150 persones!!) també a la Colònia, noves fites per aquest curs 2009-2010, etc.

Però lamentablement avui, abans de tot això que us explicàvem, és necessari publicar uns fets gravíssims que van passar a l’aeroport de Palma el passat 7 d’agost. Ivan i la seva parella, dos joves mallorquins, van ser agredits brutalment per la guàrdia civil española que pagam entre tots, per xerrar en la seva llengua.

Des de l’Obra Cultural Balear es vetlla sempre contra aquest tipus d’atacs discriminatoris, i encoratjam tothom qui hagi patit l’abús de les forces policiaques o d’altres col·lectius, denuncïi públicament i sense por el seu cas.

Des d’aquí, des d’Artà, Ivan, Laura, us enviam el nostre suport i una abraçada. Actuacions com aquestes són condemnables com ho és qualsevol atac terrorista. La violència mai justifica cap fet ni fita. És molt greu, a més, que la violència surti d’un manat de persones ignorants de la nostra història, que es guanyen la vida a costa de la nostra feina.

Coratge, companys. I enhorabona per la valentia d’haver-ho volgut compartir. Part de la ciutadania treura credibilitat al que explicau, injustament. L’altra part, però, sabem que trenta-cinc anys sense el dictador, a voltes, no han servit de tant. La democràcia agonitza! Repetesc, companys, coratge i endavant: el futur és nostre!!!!

Crònica dels fets:

L’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear ha fet avui una roda de premsa per denunciar un gravíssim cas de discriminació lingüística que va anar acompanyat d’una agressió física. L’incident, que es va produir el passat 7 d’agost a l’aeroport de Palma, està essent tramitat en aquests moments l’Oficina de Drets Lingüístics. La roda de premsa ha comptat amb la participació de l’agredit, Iván Cortés; d’Iraïs seguí, responsable de l’Oficina de Drets Lingüístics; i del coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí.

En primer lloc, Iván Cortés ha explicat els fets, tot remarcant que procedeix d’una família castellanoparlant i que haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina. Els fets varen passar el 7 d’agost, quan ell i la seva al•lota Laura estaven a punt d’agafar un avió cap a Londres. Uns agents de la Guàrdia Civil els varen aturar per demanar-los la documentació. En dues ocasions va respondre a les preguntes que li feien en català. Finalment, davant el to agressiu d’un dels agents ho va fer en castellà. No va servir de res: els tres agents el varen arrossegar dins un quartet on va ser víctima d’una agressió al cap, al llavi i a l’estómac (Podeu veure un relat detallat dels fets més avall). A la seva arribada a Londres Iván Cortés es va desplaçar a un centre mèdic, on varen fer un informe amb les lesions. A la seva tornada a Palma es varen desplaçar primer a una comissaria de la Policia Nacional i després a un jutjat per posar una denúncia.

Tomeu Martí, coordinador de l’OCB, ha valorat els fets com a gravíssims i ha manifestat el seu suport a Iván Cortès. L’Oficina de Drets Lingüístics ha fet un seguiment del cas des del primer moment. El coordinador ha afirmat que els fets són comprovables, ja que hi havia càmeres que ho enregistraven tot. Martí considera, a més, que són injustificables: res en democràcia no justifica l’agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport. El coordinador ha assenyalat, a més, que no és la primera vegada, i ha recordat que l’OCB va fer una visita al Ministeri de l’Interior espanyol en els temps en que el responsable dels cossos de seguretat era Joan Mesquida. D’aquesta reunió en va sortir una ordre, que una altra vegada ha estat incomplerta pels mateixos agents, que obligava els cossos policials a respectar el dret dels ciutadans a parlar en català. Martí ha responsabilitzat de l’incident el delegat del Govern espanyol, Ramon Socies, que ha estat incapaç d’evitar que s’arribàs a l’extrem de l’agressió física. Aquest fet és conseqüència de la seva manca de resposta davant els actes discriminatoris anteriors. El coordinador ha afirmat que a la reunió de la junta directiva de l’OCB, que es farà avui vespre, es decidiran les següents passes a fer. Martí ha insistit que tots els ciutadans tenen el dret de parlar en català sempre i arreu, i que ningú pot ser discriminat per això.

Els fets narrats per Iván:

El passat divendres 7 d’agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l’aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m’acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d’identificació i l’adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil•lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d’agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: “háblame en español”. Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà.

El guàrdia civil que s’encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m’estava dient l’agent i vaig demanar que m’ho repetís: “¿cómo dice?”. En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: “¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo”. I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets.

Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se’ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m’amenaçaven dient: “¡Ahora verás tú!”.

Encara no s’havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m’havia agredit ja no hi era. En el quartet també s’hi trobava personal de seguretat de l’aeroport assegut davant d’ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m’estaven copejant.

Després de l’agressió, m’explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català.

En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d’ells els respongué: “Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”.

Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge… Mentre m’interrogava ordenà que m’escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients.

Després d’això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n’havia estat de na Laura, ni què farien amb mi.

El guàrdia civil major que se n’havia dut el meu DNI, me’l va tornar i s’encarregà de notificar-me que m’havien denunciat per alteració de l’ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: “Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana”

Declaració Laura:

De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l’agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: “Li estan pegant”. Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l’aeroport, però ningú no va fer res.

Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n’Iván.

Alguns minuts després se’m va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d’educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d’obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: “¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro”.

Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n’Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin…

Els altres guàrdies civils s’apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me.

N’Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: “Anem d’aquí”. Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l’havien denunciat.

L’endemà d’arribar a Londres, anàrem a l’hospital perquè li pegassin un cop d’ull a n’Ivan. Adjuntam l’informe mèdic de les lesions. 

MANEL xerra a Ràdio Artà

Amigues i amics,

Jaume Massanet, director de Ràdio Artà municipal, juntament amb els membres de l’OCB d’Artà, hem preparat un programa especial centrat en el concert de MANEL a Sant Salvador d’Artà, dia 2 d’agost.

En el decurs del programa us explicarem qui són els membres de Manel, on i quan neix el grup, quin és el seu últim treball. Entrevistarem un dels membres del grup, i ens explicarà en directe els nostres dubtes.

A més, regalarem tres entrades a les persones que encertin algunes preguntes que farem relacionades amb el grup rebelació MANEL! (Al final del programa farem un sorteig per atribuir les tres entrades d’entre totes les persones que encertin les preguntes).

No t’ho perdis!

MANEL… S’ACOSTA EL CONCERT

 

S’acosta el concert de MANEL.

Diumenge, 2 d’agost, a les 21.30, a l’esplanada de Sant Salvador, d’ARTÀ.

Sabeu que podeu comprar les vostres entrades a l’AJUNTAMENT D’ARTÀ (de 8 a 14h), TEATRE D’ARTÀ (de 19 a 21h), BABA INCA, BABA MANACOR,  i a la seu de l’OBRA CULTURAL BALEAR DE PALMA, al carrer Pare Bartomeu Pou, 31.

El preu de l’entrada són 12 € anticipada i 15 € a taquilla!

No esperis més, compra les teves entrades ja!

conferència MUSEU REGIONAL D’ARTÀ

 

Amics i amigues, l’Obra Cultural Balear d’Artà us recomana l’acte organitzat per la FUNDACIÓ MUSEU REGIONAL D’ARTÀ que us mostram a continuació:

 

 

Benvolgut/da,

La Fundació Museu Regional d´Artà es complau en convidar-vos a la Conferència: … I si en Darwin hagués arribat a les Balears? A càrrec de Guillem X. Pons.
 Dia 29 de Juliol a les 21′ 00 h. al Museu Regional d´Artà C/ Estel,4. 
 
L´Exposició “Any Darwin a les Illes Balears”, romandrà oberta de dia 1 fins al  31 d’Agost.
 
Horaris de visita ( de dimarts a divendres de 10 h a 13´30 h, dissabtes d’11h a 13 h.)
 
Salutacions
 
Museu Regional d´Artà

MALLORCAMÓN FESTIVAL

L’Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua ha organitzat una nova edició del MallorcaMón Festival, amb el cubà Pablo Milanés (…Qui no recorda el tema “Yolanda”?) i els mallorquins Tiu. Serà el diumenge, 26 de juliol, a les 21.00 h, al pati de la Misericòrdia, a Palma. Podeu adquirir les entrades de manera anticipada (a 12 €) al local de l’Obra Cultural de Palma (c. del Pare Bartomeu Pou 31 baixos), a Baba Discos d’Inca o a Baba Discos de Manacor. Per a més informació: 971 723 299, www.ocb.cat o www.jovesllengua.cat